La singularitat de ser: un viatge d’aprenentatge(s) al llarg de la vida

Ens complau inaugurar aquest espai dins d’Espai Gaba. Un lloc on compartir reflexions psicopedagògiques per construir el nostre granet de sorra dins del lema: “Aprenentatge(s) al llarg de la vida”. I és que si alguna cosa ens apel·la la vida és al canvi i l’aprenentatge(s) que aquests comporten. Poder-los nodrir des de l’intercanvi compartit, singular i amb presència és la nostra missió. I és per això que tot i que el nostre servei prioritari és el presencial, aquest espai virtual vol ser un pretext més per enriquir les nostres reflexions internes i obrir-les a allò comunitari. 

Quin tema seria oportú per encapçalar aquesta nostra primera entrada al Blog és tot un repte: la importància de repensar les formes que prenen els nostres vincles? De quines formen prenen partit els nostres estils comunicatius? Com establir límits en una societat hiperconnectada? els reptes sobre la salut mental que ens apel·la més que mai? L'individualisme versos la col·lectivitat? Els múltiples reptes que planteja la IA? La soledat vinculada a l’edadisme? 

Són tant els temes actuals vinculats a la psicologia i pedagogia que cal repensar per poder donar-los una forma crítica, individual i col·lectiva! I és així que hem acordat que calia fer honor a un dels lemes que encapçalen el nostre projecte: la singularitat de la persona humana, de cadascuna d’una d’elles, sí, també la teva i la meva. 

I és que en una societat que es prioritza la rapidesa per sobre de la la qualitat i/o profunditat, l’aparença per sobre de l’honestedat, i els titulars per sobre del contingut, calen espais per reivindicar el foc lent, la cura del detall, la presència per sobre de l’aparença, la singularitat de la persona per sobre de la seva etiqueta. 

Com ens assenyala la famosa frase d’Heràclit “no et pots banyar dues vegades al mateix riu”, la singularitat va estretament vinculada a la vida. L'empremta dels nostres dits, l’iris de l’ull, el temperament diferent de cadascun dels germans d’una família… ja ens apel·len aquesta singularitat de la persona humana, en definitiva, de la vida. 

Obrir i oferir espais on des de la presència arrelada amb el/la terapeuta pugui aflorar la singularitat que portem dins, és l’autèntica teràpia. Des de l'immens respecte, poder obrir històries del passat, enfocats a oferir noves oportunitats de present perenne. Aquest present que cada dia ens planteja nou reptes. Des d’aquest present “ocupat” singularment, invitar-nos a poder encaminar-nos a nous futurs. És només així que podem fer honor a la singularitat que som com a persona.

Naixem en vincle i acostumem a morir-nos significant els nostres vincles viscuts. Ho defugim o ho mirem de cara, vivim condicionats a la nostra forma d’estar i habitar en vincle. Aprenem de dins a fora i de fora endins. I és per això que sovint hi ha certs aspectes del nostre creixement personal que necessiten això, del vincle d’una altra persona, del vincle que arrela, del vincle que sustenta, del vincle que ajuda a sentir-nos preparats per a repensar-nos. Vincles sans que ens ajuden a tornar a velles memòries per poder forjar nous significats, des d’un immens respecte, ancorant-se així a la vida singular de cada persona. 

De quina forma et permets banyar-te cada dia al riu de la vida? L’aigua no serà mai la mateixa, i ben segur, que si mires bé, tu tampoc. Així d’especial ets cada dia. Aquesta primera entrada al blog vol servir-te de recordatori de quant d’únic(a) ets.